RAONS PER LA DEPENDÈNCIA

En una entrevista a El Periódico, els germans Muñoz (Estopa) asseguren que en cas d'un referèndum per la independència ells votarien en contra. Amb tot, respectarien el que digués la majoria del poble català. És clar que si algun dia hem de votar, hi haurà gent que ho farà en contra. Per això trobo que la postura dels germans cantants del Baix Llobregat és la que jo voldria que tinguéssin tots els partidaris de la «dependència», simplement: democràtica. No és demanar molt, penso jo.

Però els d'Estopa, en la mateixa entrevista, també reconeixen que no tenen a penes arguments per votar «No». I això deu ser cert, perquè en tota la conversa amb el periodista no en donen ni una, de raó. Normal. Aquestes raons no existeixen.

Avui ja sembla prou clar que contra la independència de Catalunya no existeix cap argument racional. La immensa majoria dels contraris es mouen sota els paràmetres de l'emotivitat. Se senten espanyols i ho volen continuar sent. I contra el cor és difícil lluitar. A aquests, cal fer-los veure que el seu amor per «la Roja», per exemple, ens està portant al conjunt de catalans a l'abisme: econòmic i social. Ningú no els força ni els forçarà a ser només catalans. Ni tan sols «també» catalans. A ser català, a diferència de ser espanyol, ningú no hi està obligat.

Però a banda dels arguments basats ens els sentiments hi ha uns altres arguments purament interessats i crematístics. Arguments dissimulats, quan no són directament amagats. I aquests són els realment perillosos perquè no se sustenten en la raó ni tampoc en l'emotivitat. Se fonamenten en quelcom més sinistre.

I en aquest grup no penseu de trobar —només— gent d'origen espanyol. Al contrari, en aquest grup trobarem el bo i millor del botiflerisme català. Doncs resulta que aquí tenim la pitjor de les amenaces, perquè la seva funció és dinamitar el procès des de dins (o si més no, des d'aprop). I és amb els primers, només amb els primers, amb els qui em veig amb cor de dialogar i, fins i tot i en alguns casos, de portar-los al meu terreny. Amb els segons sé que serà impossible.

Llegir-ne més...

NO CAL PERDRE EL TEMPS

Aquesta tarda (som dimarts que escric aquesta columna) encara sentia en un programa de ràdio l'opinió de diversos experts i lingüistes sobre el lapao. El lapao és, com ja sabeu de sobres, la nova denominació que ara té el català a l'Aragó. Des de fa una setmana no parem de llegir i escoltar una infinitat d'arguments científics i filològics que demostren l'aberració de l'invent.

Admiro els esforços inteŀlectuals que algunes persones inverteixen per demostrar l'error d'inventar-se un nou nom per a una llengua que és miŀlenària. De la mateixa manera que vaig veure —amb molt d'interès, però amb total escepticisme— l'entrevista que el diputat d'ERC Alfred Bosch va concedir ara fa poc a la cadena Intereconomía.

Va ser especialment lloable la seva paciència per no aixecar-se de la cadira i anar-se'n, perquè cada pregunta que li feien era un insult (literal) a ell i a tot Catalunya. Recordo la sang freda del polític català quan l'entrevistador va comparar el fet de parlar català amb escopir a la cara d'una altra persona. Però jo em pregunto: ¿calia aguantar tot això?

Està bé que la gent s'esforci a intentar fer-se entendre. Però només quan hi ha un objectiu que és assolible. Ara bé, quan l'esforç és una absoluta pèrdua de temps i d'energia, aleshores el gest és del tot prescindible. Per això ja deu fer ben bé quatre anys que em vaig declarar en vaga pedagògica.

Sí, vaig acabar fart de la cançó: «Cal que els catalans fem pedagogia.» Mentida. No només fer pedagogia és absolutament inútil, sinó que sovint és una manera mal dissimulada de demanar perdó per ser catalans.

Quan des de fora de Catalunya volen que els parli de nosaltres (amb l'evident intenció que jo acabi soŀlicitant clemència per ser català), sempre responc el mateix: «Durant molts anys he sigut jo qui ha donat les explicacions, ara ja toca que la pedagogia la feu vosaltres amb mi.» 

Aquesta reflexió d'avui (potser força desordenada) és per deixar palès que hi ha coses que són d'una determinada manera i que la bona fe no les canviarà. És clar que el lapao és una ximpleria de l'alçada d'un campanar. Però ¿de debò penseu que els seus inventors no ho saben, això? És clar que sí! Però tant els fa, perquè el motor que mou les seves accions no és pas la raó, sinó l'aversió.

Efectivament. Segurament puc semblar dur, però no trobo cap altre mot que s'ajusti més a la realitat. Perquè és aversió, i res més, el que transmetien els ulls de la persona que va entrevistar el dirigent d'ERC. Com és aversió cadascuna de les acusacions de nazisme que hem de sentir els catalans.

Agafeu el diari ABC, El Mundo, La Razón o La Gaceta. Escolteu la COPE o veieu qualsevol programa d'Intereconomía on es parli de Catalunya. Pareu atenció al que diuen molts polítics espanyols. I, ara, digueu-me quin sentiment profund aboquen cap als catalans.

No demano d'actuar de la mateixa manera. Ni en sabem, ni volem, ni tampoc podem. Només demano de no perdre el temps, i de seguir caminant endavant. Sense menysprear ningú, però sense perdre ni un minut a intentar convèncer la gent que no vulgui ser convençuda ni, encara menys, no entengui de raons.

Publicat al setmanari El Vallenc, 17/5/2013

Llegir-ne més...

Sobre el procés i els països catalans

Gràcies a Internet, l'Hèctor també llegeix les columnes que publico a El Vallenc. L'Hèctor, d'Alcoi, em comenta un article de fa unes quantes setmanes. Comença explicant que, quan estudiava Medicina a Lleida, «lluny de sentir-me acompanyat pels que considero els meus conciutadans, vaig sentir a parts iguals amistat i rebuig. Especialment per part d'un individu de Sabadell que odiava als valencians pel fet de ser-ho.»

Després reclama l'autenticitat del nacionalisme del País Valencià: «Sé que som una minoria, però nosaltres som —i no vos sentiu ofesos— els autèntics nacionalistes, perquè ens hem criat en un món on a la pròpia casa som repudiats i fins i tot perseguits.»

L'Hèctor, que si troba feina com a pediatra es traslladarà al Principat per participar directament en el que qualifica com un «somni», es pregunta: «¿Què passa amb els habitants del sud i de les Illes?» I conclou: «Segur que estic equivocat, i prego per estar-ho, però tinc la sensació que els habitants del sud som marginats tant pels espanyols com pels catalans del nord. Per favor, Jaume, demostra'm que m'equivoque.»

El cas és que jo també he comprovat la mala consideració que alguns catalans senten per la gent del sud i de les Illes. Segurament hi té a veure que els principatins ja estem cansats de sentir-nos dir que ens passem la vida fent pancatalanisme. I això, i l'evidència de la majoria social expressada a les urnes des de fa molts anys, ens porta a fer una anàlisi general del País Valencià i les Illes oblidant-nos injustament de la lluita nacional que moltes persones hi duen a terme incansablement.

Ara que Catalunya ha iniciat una nova etapa (històrica), trobem que molts independentistes d'altres llocs dels Països Catalans demanen legítimament de participar-hi. Alguns, fins i tot, demanen d'incloure tots els territoris dins del procés. Però en això estic totalment d'acord amb els arguments de l'Assemblea Nacional Catalana quan explica objectius, etapes i territorialitat.

Una cosa és la nació com a concepte històric, cultural i social, de la qual formem part els ciutadans d'arreu dels Països Catalans; una nació que esdevé irrenunciable. I, una altra, la Catalunya-Estat, objectiu pel qual s'està treballant des del Principat.

Les majories socials que abans he esmentat són les que marquen el procés. I, mentre al Principat es donen totes les condicions per emprendre el camí cap a l'Estat propi, és evident que les Illes i el País Valencià han de fer el seu propi recorregut, amb les seves etapes i els seus ritmes. És clar que l'assoliment dels objectius per part de Catalunya impulsarà les aspiracions dels conciutadans de la resta dels Països Catalans. I això per als principatins no ha de ser ni cap renúncia ni cap oblit.

Acabo. A l'amic Hèctor no li puc demostrar pas, com ell voldria, que està equivocat quan lamenta l'animadversió d'alguns catalans cap als valencians, perquè segurament no ho està. Però sí que puc assegurar-li que aquest sentiment és absolutament minoritari. A Catalunya en som molts, els qui valorem i admirem la ingent tasca que fan molts moviments polítics, cívics i socials valencians i balears en defensa de la catalanitat. I li asseguro que mai no ens cansarem d'explicar-ho i de valorar-ho, quan calgui i on calgui.

Publicat al setmanari El Vallenc, 10/5/2013

Llegir-ne més...

EL CONSTITUCIONAL NO DECEP L'INDEPENDENTISME

Els llibres d'història algun dia en parlaran i reconeixeran el protagonisme del Tribunal Constitucional espanyol en el procés independentista català. Poques institucions hauran fet tants independentistes com l'Alt Tribunal espanyol. La suspensió de la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, ¿l'hem de considerar com una catàstrofe? Jo no ho tinc tan clar.

Mai a la història de l'Estat espanyol havia passat una cosa semblant: la suspensió d'una proposta de resolució de caràcter polític feta per un parlament —encara— autonòmic. Amb això, per tant, es reconeix implícitament el valor jurídic de la declaració. Fantàstic!, perquè significa que a Espanya comencen a entendre que tot això no és cap broma. Anem cremant etapes.

Aquests dies hem tingut el cas de Telemadrid i el nazisme, el ridícul assumpte del Lapao a l'Aragó i, ara, el pronunciament del Constitucional. Una setmana més que, des d'Espanya, han tingut cura de regar adequadament el jardí independentista català, que cada dia, per cert, llueix més frondós.

¿La suspensió de la declaració de sobirania catalana atura el procés per l'Estat propi? Al marge de l'Alícia Sánchez Camacho o el Jordi Cañas, ¿qui ho pot creure, això? Perquè parlem d'un entrebanc en el camí, un més dels tants que ens hi trobarem. Res més. Perquè cap tribunal no té capacitat per atorgar, suspendre o desproveir de sobirania a un poble. Perquè la sobirania, tal i com apunta Alfred Bosch, és del poble!

El president de Catalunya, Artur Mas, ha estat clar: «El camí segueix, perquè no és un camí que han emprès un conjunt de gent il·luminada, sinó una majoria del poble català que es va expressar democràticament a les urnes.» I a partir d'avui, efectivament, el poble seguira fent camí, però, gràcies al Constitucional, amb uns quants centenars més de nous independentistes.

Llegir-ne més...

LA TEMPESTA PERFECTA

Quan una massa d’aire calent impacta amb força contra una altra d’aire fred, es produeix aquest fenomen: la ciclogènesi explosiva. El que ve després són pluges molt violentes i vents huracanats. Coŀloquialment d'aquest fenomen meteorològic se’n diu: «la tempesta perfecta».

Avui el conseller delegat del Banc de Santander (Alfredo Sáenz) ha anunciat que deixa l’entitat. Sáenz va ser condemnat a tres mesos de presó quan era president del Banesto. El govern de Rodríguez Zapatero de seguida el va indultar, a més de anuŀlar-li'n els antecedents penals. El Tribunal Suprem es va pronunciar en aquest darrer aspecte i va dir que el Govern s'havia extralimitat; per això, va invalidar parcialment l’indult.

Cap problema. Fa un parell de setmanes, el PP va aprovar, per decret, que els banquers amb antecedents penals també poguessin optar als grans òrgans de direcció. Alfredo Sáenz, doncs, podia seguir fent el que feia, amb antecedents o sense. Ves per on, però ara el banquer diu que plega. Alerta, perquè se'n va amb una pensió de més de 88 milions d’euros. I, a més, amb una assegurança de vida de més d’11 milions.

Fa pocs dies ens van anunciar les darreres xifres d’atur a l’Estat espanyol: els 6 milions ja queden molt enrere. I el Fons Monetari Internacional preveu que aviat l’atur podria arribar al 27%. Però, en el mateix diari que llegeixo la renúncia d’Alfredo Sáenz, hi trobo aquestes declaracions del president espanyol (Mariano Rajoy): les dades de l’atur no l’han sorprès.

La ministra de l'Atur —perdó, d’Ocupació—, Fátima Báñez, ha anat més enllà: «La reforma laboral està salvant milers de llocs de treball». Báñez és, segons diversos mitjans, la primera ministra espanyola del ram que mai no ha cotitzat ni una hora de feina, i que ha viscut tota la vida del partit i de la política.

I un no pot deixar de pensar si tot plegat és producte de la incapacitat o estem vivint la presa de pèl més gran de la història. És impossible que tot això estigui passant realment:

Les retallades constants en drets laborals i en retribucions; la manca d’aptitud per generar el més mínim dinamisme econòmic; l'absoluta insensibilitat social demostrada de sobres en el menyspreu a les iniciatives populars contra els desnonaments; la vergonyant complicitat amb els bancs i els grans poders econòmics i especulatius.

I la gent gran estirant les pensions com un xiclet, perquè d’elles en depenen sovint fills i néts. I l’oblit absolut de milions de joves sobretitulats i sense feina que encara cerquen la seva primera ocupació. ¿I la corrupció? 1.661 casos oberts a l’Estat: suborns, malversacions, prevaricacions... I només parlem de la punta de l’iceberg!

Aquest cap de setmana alguns mitjans de comunicació internacionals se’n feien creus, que a l’Estat espanyol no hi hagués esclatat encara una autèntica revolta social. Aquesta tarda escoltava a la ràdio un tertulià que explicava que la conjunció d’elements que ens poden portar a una situació socialment greu cada cop és més evident.

Desitjo que, per nosaltres i pels nostres fills, mai no passi res de greu. Però la crisi sumada a la incapacitat i a la insensibilitat social formen una equació que només ens pot conduir a una tempesta perfecta. Tant de bo que encara siguem a temps d’aturar-la. 

Publicat al setmanari El Vallenc, 3/5/2013

Llegir-ne més...

¿POR QUÉ SON NAZIS LOS CATALANES?

Dos noticias relacionadas entre ellas ocupan hoy espacio informativo en la prensa catalana. Por un lado, TeleMadrid compara en un micro-reportaje la situación actual catalana con la Alemania nazi. Por otro, el conocido diseñador Javier Mariscal asegura que la festividad catalana del 11 de septiembre le recuerda las celebraciones hitlerianas.

Comparar a los catalanes con los nazis se ha convertido en un recurso habitual en los medios de comunicación nacionalistas españoles. Pero no son sólo los periodistas los que lo hacen. Encontramos políticos españoles de ideologías diversas que también califican así a los catalanes. En conjunto, estos políticos, dejan de lado su posicionamiento ideológico para unir sus voces en contra de Catalunya, su gente y sus aspiraciones colectivas.

Llamar nazi al pueblo catalán tiene, si se me permite, su guasa. Y es que fue el nacionalismo español, encarnado en la figura del general Franco, el que mejores migas hizo con el nazismo de Hitler. Y fue precisamente la Gestapo quien detuvo y entrego al presidente catalán Lluís Companys a Franco para ser fusilado.

Que el españolismo califique de nazi al catalanismo no hay por donde cogerlo. Sólo es necesario analizar por separado el ritual, la simbología y la indumentaria de los sectores radicales nacionalistas españoles y la de los independentistas catalanes, para comprobar que algo no cuadra a la hora de llamar nazis a los segundos.

Hablamos de dos nacionalismos confrontados. El español: uniformizador y unitarista en base a un modelo social, cultural y lingüístico castellano, y el catalán: que defiende su modelo social, cultural y su lengua propia (además de saberse expoliado económicamente). Un nacionalismo —el español— que quiere ser y que el resto también sea, y otro —el catalán— que sólo quiere ser sin imponer nada a nadie.

¿Un pueblo es nazi por el simple hecho de querer decidir democráticamente su futuro? Es más, ¿ser independentista es sinónimo de nazi? ¿Consideran los suecos nazis a los noruegos por qué un día se independizaron? ¿Son nazis los argentinos por haber dejado en el pasado de ser españoles? ¿Llamaríamos nazis a los brasileños por qué no quisieron ser portugueses? ¿Son nazis los norteamericanos por haber proclamado su independencia aquel 4 de julio de 1776?

Pero, entonces, ¿Por qué tanta insistencia en identificar a la sociedad catalana con el nazismo? Hay un motivo. Un motivo gravísimo. Y la respuesta ya viene implícita en el hecho de que en el Estado español acusar a los catalanes de nazis y de que actuan como éstos, no esté tipificado penalmente. Eso, no estaría permitido en ninguna democracia occidental.

El objetivo, digámoslo claro, es deshumanizar a la sociedad catalana convirtiéndola en un ente ideológico abstracto. Se trata de que los ciudadanos españoles dejen de ver a los catalanes como hombres, mujeres y niños, haciendo de ellos una masa uniforme repulsiva.

Se odia lo malo y el nazismo es lo peor. Por lo tanto, si los catalanes son nazis, está permitido —es prácticamente obligatorio— odiarlos. Nada de lo malo que le pueda pasar a los catalanes será reprobable, porque se lo habrán merecido.

Y, ojo, porque capítulo aparte merecen los que asienten con su silencio cómplice. En España grandes defensores de las causas bolivarianas, palestinas o saharauis; con los catalanes, ignorantes. Y ya no digamos del triste y vergonzante papel colaboracionista de los españolistas asentados en Cataluña. Ni una crítica, ni una palabra de reproche a los que insultan a su pueblo. ¿Qué esperarán? ¿Un premio?

Realmente, los que relacionan a los catalanes con los nazis no son mejores que los que promovieron las luchas étnicas entre hutus y tutsis en Rwanda con el posterior genocidio. Los que llaman insistentemente nazis a los catalanes —son los teóricos de una gran España—, se encontrarían como pez en el agua al lado de Slobodan Milošević y en su sueño de crear una gran Serbia.

Por eso no hay compasión ni ningún tipo de escrúpulo cuando se trata de los catalanes. Porque no son hombres, ni mujeres, ni niños. El pueblo catalán sencillamente quiere votar democráticamente y decidir su propio futuro, no el de nadie más. Pero eso es motivo suficiente para ser considerados como nazis por el españolismo mediático y político, y, como tales, pueden y deben ser tratados.

Llegir-ne més...

«Cataluña no ha sido nunca un país»

He rebut un missatge a través de les xarxes socials, breu però contundent: «Cataluña no ha sido nunca un país (ni lo será)». No és la primera vegada que em diuen això i segurament no serà l'última. Qui ho afirma intenta demostrar que la sobirania d'un poble només és possible si recau sobre una sobirania anterior.

Sense entrar a valorar la confusió semàntica habitual que moltes persones pateixen a l'hora de distingir «país», «nació» o «Estat», sí que podem dir que en el cas de Catalunya l'afirmació, com el mateix argument, és totalment faŀlaç. Tant, que, per desgràcia nostra, podem assegurar que Catalunya ha sigut un país... massa vegades!

Si el 1641 Pau Claris va proclamar la República Catalana, el 1931 ho va fer Francesc Macià. I encara el 1934, Lluís Companys. I això sense comptar que el 1810 Napoleó desvincula Catalunya d'Espanya i la dota d'una certa sobirania. Proclamacions d'independència tan nombroses com efímeres en el temps.

Malgrat això, hi ha un moment històric que ens marca nacionalment i que cal conèixer. Ja ho he explicat en uns altres àmbits i ho faig ara, breument, per si us pot fer servei quan hàgiu de respondre a algú que us nega l'existència en el passat d'una Catalunya no espanyola.

L'emperador franc Carlemany n'estava tip, de l'amenaça musulmana. Així que a final del segle IX crea una amplíssima franja de seguretat militaritzada al sud de l'imperi. És allò que en diuen «Marca Hispànica» (malgrat que ni Carlemany ni cap del seus successors mai no li'n van dir així). Aquest espai equivaldria a la Catalunya Vella (l'Alt Camp quedava en terra de ningú).

Carlemany divideix el territori en comtats per a una millor organització politicomilitar. Els comtes passaven comptes amb Carlemany i, més tard, amb els seus successors. Però amb Guifré els comtats passen a ser hereditaris (de pares a fills) i, ben aviat, els comtes se senten tan arrelats a la terra com aliens al regne franc.

Ja al segle X, amb una Barcelona que aglutina tots els comtats, Borrell II s'ensuma que Al-Mansur, amb qui tenia una gran relació comercial i militar, no és tan amic com li havia semblat. Efectivament, el 985 el musulmà entra a Barcelona i la saqueja. Borrell demana auxili al rei franc Lotari, a canvi de renovar-li immediatament el vassallatge. El nostre comte encara ara espera resposta.

Dos anys més tard, els francs tenen un altre rei: Hug Capet. Amb una Catalunya que encara no s'ha refet de les incursions sarraïnes, al nou monarca (que innocent!), se li acudeix de demanar al comte català aquella renovació de vassallatge que restava pendent:

«Si voleu, doncs, conservar la fidelitat tan sovint oferta pels vostres enviats a nós i als nostres predecessors, us presentareu a nosaltres amb poca gent per confirmar-nos la fidelitat promesa.»

Borrell no va perdre ni un minut a respondre. Com diríem ara: en va passar olímpicament, i amb aquest gest es desvinculava definitivament de l'imperi franc. Curiosament, els francs mai no van reclamar res, tot entenent, aquell maig del 988, que els catalans tenien tot el dret a ser el que volguessin ser. Mentre Espanya encara no era ni un projecte, Catalunya esdevenia així un nou territori lliure i sobirà. 

Publicat al setmanari El Vallenc, 26/4/2013

Llegir-ne més...

EL MERAVELLÓS BOTÓ «BLOQUEJA» DE FACEBOOK

Des que que vaig descobrir fa cosa d'un any la funció «Bloqueja» de Facebook, el meu mur és una bassa d'oli. Avui, per exemple, ha bloquejat un «amic». I amb aquest ja en van set, en aquests darrers mesos. És el risc que té acceptar gairebé totes les peticions d'amistat, que se't colen personatges de tota mena.

No acabo d'entendre la gent que et demana amistat per, després, comportar-se com a eixelebrats. Persones que en la majoria de casos ni coneixes ni segurament has vist mai, però que no tenen cap problema per abocar insults i comentaris totalment fora de lloc.

Recordo que la primera persona que vaig bloquejar va ser un individu d'ideologia franquista (les fotos que penjava posaven els pèls de punta) que malgrat que ja el vaig eliminar una vegada com a amistat, va tornar a insistir una segona vegada. El vaig tornar a acceptar tot donant-li una segona oportunitat. Els seus comentaris, tot i que eren respectuosos amb mi, semblaven escrits pel propi general Millán Astray. Eliminat i bloquejat. Quina meravella poder fer això.

Accepto crítiques sobre qualsevol cosa que jo pugui dir o escriure. No tinc cap problema en debatre amb tothom sobre qualsevol tema. Però m'irriten especialment els missatges racistes, feixistes i insultants. Sobretot si m'insulten a mi, és clar. I això és el que ha fet avui una persona que no conec de res i amb la qual no hi tinc cap vincle. Ànima de càntir, si entres a casa meva (que virtualment és el meu mur), sigues mínimament educat. Apa, un altre que, per reincident, ja reposa en el cementiri virtual de Facebook.

Reconec que el plaer de poder bloquejar un usuari és immens. M'encanta fer el gest i deslliurar-me d'usuaris molestos. Sens dubte, més enllà dels botons «compartir» o «m'agrada», el botó «bloqueja» és el més útil. O, si més no, el que et dóna més satisfacció quan el fas servir.

Llegir-ne més...

PENSANT EN L'HORITZÓ

La revista Interviú ha publicat un reportatge que explica que el Govern espanyol ha lliurat 10 milions d'euros als seus serveis secrets per combatre l'independentisme. L’operació, batejada com a «Horizonte después», es posà en marxa, suposadament, després de la manifestació del passat 11 de setembre.

Els diners, diuen, s'han destinat a premiar persones influents i mediàtiques, a canvi que es mostrin contràries al procés independentista. I també a «subvencionar» mitjans de comunicació espanyolistes, però amb poca difusió a Catalunya.

10 milions em semblen molts diners per gratificar als qui, en la majoria de casos, estarien disposats a dinamitar qualsevol secessionisme de bon grat i de franc. Em temo que, si la xifra és correcta, un bon pessic s'usarà per a altres activitats. Por, em fa, de pensar-hi. Però, a banda d'això, el cert és que la notícia ens ajuda a entendre moltes coses.

La principal: que l'Estat esmerçarà tants esforços com calguin per mantenir la unitat del seu territori. I ho farà utilitzant tots els recursos que té a l'abast. Fa uns quants dies, sortint d'un acte organitzat a la nostra ciutat per Valls-Alt Camp per la Independència, un assistent es lamentava de la guerra bruta que fa Espanya. Em va deixar força perplex.

¿Què es pensava, doncs? ¿I què pensen tots els que cada dia s’esgarrifen pels moviments que es fan des de Madrid contra aquest procés? A veure si ara tindrem tanta bona fe que al final els catalans semblarem uns iŀlusos. ¿És que encara no sabem on ens hem ficat?

La situació a Catalunya és tan dramàtica econòmicament, socialment i culturalment (es persegueixen els nostres símbols més bàsics, com ara la llengua), que difícilment podem anar a pitjor. El president Mas parlava fa uns dies “d'emergència nacional”.

Per tant, qualsevol canvi provocat per nosaltres només hauria de ser per millorar. I això funciona com uns vasos comunicants: diguin el que diguin, en aquest moment i en aquesta qüestió, el que pot ser bo per a nosaltres —l’autodeterminació— no ho és per a Espanya.

L'Estat farà servir tota la seva maquinària sense cap mena d'escrúpol, perquè hi té molt, moltíssim, a perdre; tant en l'àmbit territorial com en l'econòmic (17.000 milions a l'any són molts diners). De fet, tots els Estats que han viscut processos com el nostre han actuat a la contra i amb contundència.

Alguns, combatent democràticament, però amb fermesa, l'independentisme. Uns altres, fent servir tota la violència política, social, mediàtica, econòmica i física. De moment, excepte la darrera opció, Espanya no s'hi mira gaire, a l'hora d'aplicar les que considera convenients.

Però deia, al començament, que les maniobres de l'Estat ajuden a entendre certs posicionaments i actituds. Des d'esportistes a empresaris, passant per representants de la societat civil i periodistes i columnistes, decidits a convertir-se en la “quinta columna” de l'unionisme.

Fins ara, em sorprenien algunes opinions totalment mancades d’arguments. I també el capficament que tenen alguns (especialment els d’aquí, esclar) a posar pals a les rodes i a dinamitar la convivència a Catalunya. No ho entenia, però ara ho entenc.

En molts casos ho fan per ideologia. Però en altres, i no podia ser de cap altra manera, actuen pensant en el seu futur. O potser hauríem de dir: en el seu remunerat horitzó.

Publicat al setmanari El Vallenc, 19/4/2013

Llegir-ne més...

TWITTER NO TÉ PIETAT DE «CIUTADANS» (I SIMILARS)

Ni un diari del prestigi del The Times ha estat capaç de trobar cap argument racional i objectiu contra la independència de Catalunya. En la seva editorial d'avui mateix es limita a repetir els missatges de la por que ja fa molts mesos que aquí, a Catalunya, van escampant la gent del PP i Ciutadans. Uns missatges que a casa nostra ja generen més hilaritat que no pas cap altra cosa. I així queda perfectament reflectit a les xarxes socials i, concretament, al Twitter, on les piulades de resposta als apòstols d'una Catalunya espanyola acostumen a ser, majoritàriament, burletes.

Així, no és estrany que hagin aparegut un bon nombre de comptes i perfils que des de la ironia, la ridiculització i fins i tot el cinisme, desmunten, una per una, totes les consignes que fan córrer els mitjans i els polítics espanyolistes. No obstant i segurament per la feblesa del contingut en els seus missatges, qui se'n du la palma és Ciutadans i els seus líders. Segurament ningú com ells estan sent tan parodiats a Catalunya. Com a exemple del que dic us recomano aquests quatre perfils.

Colonos ciudadanos: @Colonos_CS. Tot un fenomen a les xarxes. Supera ja els 10.000 seguidors. Es defineix com a «Partido neofalangista y ultranacionalista español. Subordinamos el bienestar de los catalanes a la unidad de España.» Fan servir sempre l'etiqueta: #MejorHundidos. Molt actiu a la xarxa, Colonos ciudadanos desmunta amb contundència les teories que defensa Ciutadans. A més, té l'honor d'haver deixat en evidència al propi Jordi Cañas, que va cometre el greu error d'enfrontar-se a ells dialècticament. 

No Nacionalista: @nanocionalista (sic). Prometo que amb aquest piulador he arribat a plorar de riure. És la paròdia de l'analfabetisme portat a la seva màxima expressió. Ja l'i vaig dir en el seu moment, en un missatge, que considero molt, però molt difícil el que fa. És una autèntica llàstima que piuli tan poc. Em sorprèn molt que només tingui 394 seguidors. Penso que la gent l'ha de conèixer.

Primo Cañas: @primociudadano. O com posar-se en gairebé 500 seguidors en menys d'una setmana. Tan aviat el Primo Cañas ha arribat al Twitter les seves piulades han estat repiulades massivament (algunes a prop d'un centenar de vegades). No ho diu explícitament en cap moment, però tampoc no cal que ho faci, per saber que Primo Cañas està parodiant un imaginari cosí del dirigent lerrouxista. Les seves piulades venen a ser els arguments de Ciutadans portats a l'extrem, la qual cosa deixa ben a la vista que realment al darrere de Ciutadans només trobem populisme.

CNI Cataluña: @CNICatalunya. Piulades curtes però contundents. Carregades d'una mala llet tremenda. Els seus 1271 seguidors esperen cada dia les seves píndoles. Molt recomanable.

 

Això només és una petita mostra. En podríem trobar moltíssims més, de perfils que amb humor i ironia, desmunten un darrere l'altre els missatges de la por i el catastrofisme d'un unionisme, fins ara, mancat de qualsevol argument coherent contra el dret de Catalunya a decidir el seu futur.

Llegir-ne més...

CONFEDERACIÓ? FEDERALISME? SISTEMA SINGULAR DE FINANÇAMENT?

Per molt que alguns vulguin marejar la perdiu hi ha coses que no poden ser perquè són impossibles. L'objectiu està perfectament definit. Podem valorar estratègies i, fins i tot, maneres d'arribar-hi. Però la meta n'és una. Això, ho va decidir el poble català fa mig any. I, si convé, ho tornarem a reclamar tantes vegades i amb tanta fermesa com sigui necessari.

Podem parlar d'autonomismes, confederacions, federalismes, sistemes singulars de finançament i de tot el que vulgueu. Però, res. Tot això només serveix per anar fent bullir l'olla. Per fer-nos perdre el temps però —encara que ho intentin— no pas la il·lusió.

I si algú encara té dubtes del que dic li posaré un exemple concloent. Confederalisme? Federalisme? Amb qui? Això ja ho escrivia des del seu exili el 8 de març de 1945, a La Humanitat, Antoni Rovira i Virgili. No us sembla totalment actual?

«Ho diré amb tota franquesa. Perquè apareix dubtosa la possibilitat, i més dubtosa encara la viabilitat d'una federació espanyola regional. Qui ha de voler, qui ha d'exigir, qui ha de portar una federació d'aquest tipus? En bona teoria democràtica ha d'ésser el poble espanyol. I repetiré una cosa prou sabuda, si dic que a l'Espanya castellana avui no hi ha pràcticament federals (…). Si algun vell partit o alguna sindical sostenen el principi federalista, és més per la ritual fidelitat a un programa que per l'impuls d'una convicció.»

Llegir-ne més...

DONES QUE LIDEREN

És clar que al llarg de la història hi han hagut un munt de dones que han demostrat de sobres la seva capacitat per liderar. En podríem posar un munt d'exemples relacionats amb els àmbits més diversos.

Començaríem parlant de Cleopatra i podríem seguir amb Joana d'Arc, Olímpia de Gouges, Marie Curie, Indira Gandhi o Teresa de Calcuta. En trobaríem centenars. ¿O és que, en el fons, no va ser fins i tot Eva una persona que va demostrar la seva capacitat de dirigir la voluntat de la resta de la humanitat (en aquell moment, Adam)?

No obstant això, el món s'ha mogut constantment amb el batec masculí. Gairebé totes les societats han adoptat, des de la prehistòria, un model androcèntric per funcionar. Penso que el motiu és ben senzill: la força física acostuma a imposar-se a la raó.

La racionalitat és un valor compartit entre homes i dones; la raó de la força, una característica que distingeix el «mascle». A l'hora de defensar la integritat de la tribu, la capacitat de repartir mastegots segurament esdevenia més convincent que el diàleg.

Però fa molts segles que els nostres avantpassats van sortir de les cavernes i van evolucionar. Per tant, no té cap sentit que els models socials no hagin evolucionat també cap a una igualtat d'oportunitats completa entre els gèneres.

De fet, sembla prou evident que les societats que actualment segueixen discriminant institucionalment les dones coincideixen a ser també les menys desenvolupades. Però tampoc no ens enganyem, perquè la discriminació de gènere continua sent un fenomen global.

Jo també penso que, si les dones tinguessin les mateixes oportunitats que els homes, tindríem el doble de possibilitats de solucionar tots els problemes. És una qüestió d'estadística. La qual cosa no vol dir, però, que el fet de ser dona garanteixi un bon lideratge. Podria posar uns quants exemples de representants del gènere femení tan ineptes com qualsevol home.

Això no passa en dos casos concrets que m'han fet escriure sobre aquesta qüestió. Parlo de l'Ada Colau i de la Carme Forcadell. Totes dues, exemples actuals de lideratge femení que, per la seva manera de fer, haurien de ser un referent per a totes les persones amb inquietuds socials.

Colau (com a representant de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques) i Forcadell (com a presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana) s'han convertit en dos fenòmens socials de primera magnitud. I això ha estat així sobretot perquè són dones perfectament capacitades a l'hora de liderar els seus projectes.

Però també (i això ens hauria de fer reflexionar sobretot als homes) pel seu aire d'honestedat i transparència. Són creïbles. Traspuen sinceritat i convicció. Generen, en definitiva, confiança. ¿Quants líders masculins trobem, avui, que s'hi assemblin?

Totes dues dones han de fer front a la beŀligerància dels seus adversaris. Aquesta beŀligerància (com apuntàvem al començament) defuig de la raó i se centra sovint en la violència, encara que, de moment, verbal i mediàtica (¿no percebeu de vegades un tuf cavernós en alguns dels atacs que reben?).

Però elles no s'arronsen, perquè saben que allò que defensen, amb fermesa i convicció, és just i necessari. Si el món bategués amb els impulsos de dones com l'Ada Colau i la Carme Forcadell, sens dubte tots hi guanyaríem.

Article publicat al setmanari El Vallenc, 13/4/2013

Llegir-ne més...

CONTRA EL CATALÀ; CONTRA LA COHESIÓ SOCIAL

 

Massa sovint a Europa les notícies sobre Catalunya arriben seleccionades i interpretades seguint uns criteris no sempre periodístics. De fet, la immensa majoria de corresponsals de mitjans europeus viuen a Madrid. A més a més, les seves fonts són els diaris, ràdios i televisions ubicats a la capital espanyola. No cal dir que cap ni un de tots aquests mitjans veu amb simpaties el procés obert a Catalunya a favor d'una consulta democràtica sobre la independència. Ben al contrari, els corresponsals i periodistes anglesos i francesos es documenten, precisament, a través de mitjans com El Mundo, ABC o La Razón. Diaris ultranacionalistes espanyols que tenen com a objectiu principal crear un estat d'opinió contrari als catalans.

És per tot plegat que encara ara molts ciutadans europeus no acaben d'entendre què volen els catalans. Al cap i a la fi, pensen, Espanya és un país democràtic i respectuós amb els seus ciutadans. La realitat, però, és una altra de molt diferent, si més no quan parlem del tracte que rep Catalunya. I això cal que ho sàpiguen tots els europeus, si és que volen saber què passa realment.

Tothom sap que els catalans tenen una llengua pròpia, que és el català. Una llengua mil·lenària. Aquesta parla ha estat perseguida pels diferents governs espanyols al llarg de tota la història, que han volgut imposar, per la força, l'espanyol. Els monarques Felip IV, Felip V, Carles II; els dictadors militars Primo de Rivera, Francisco Franco també la van perseguir. I actualment, què està passant?

Doncs per a entendre el present només cal mirar la notícia de portada d'aquest diari (un diari, precisament, proespanyolista). Efectivament, qualsevol diria que som al segle XVIII. La Justícia espanyola (possiblement la més polititzat d'Europa) vol que a les escoles on es parla català, si la família d'un sol nen exigeix que la llengua d'ensenyament sigui l'espanyol, aleshores que tota l'escola canviï el seu model educatiu i deixi l'ensenyament vehicular del català. 

Sembla que no pugui ser, oi? Però l'objectiu és molt clar: trencar la convivència a Catalunya a través de la llengua, creant conflictes inexistents entre la ciutadania. De fet, l'expresident espanyol José Maria Aznar ja va amenaçar: "antes de que se rompa España, se romperá Cataluña". I això és el que ara pretenen, amb aquesta i amb d'altres accions.

Doncs aquesta és la situació real, amics francòfons, del que està passant a l'Estat espanyol. Aquest és el tracte que rep Catalunya per part d'Espanya. Aquest és un motiu més, entre tants i tants altres, que contribueix a fer créixer el sentiment independentista a Catalunya: el menyspreu i la persecució de la cultura pròpia i els símbols d'identitat. I la llengua, fins ara eina bàsica de cohesió social de tots els catalans, n'és un. I, això, tota Europa ho ha de saber.

Publicat a La réalité de la nation catalane

Llegir-ne més...